LA RAJOLERIA

La Rajoleria, està situada sobre un serradet, a curta distància de la gran bassa que abasteix d'aigua el poble. Segurament es de finals del segle XVIII. 

Pel dir de la gent, serví per construir la casa de Can Pons. Malgrat que és en ruïnes, es conserva força bé. encara, n'és visible la paret frontal i les dues boques. 

Cada boca dóna entrada a una cambra fosca d'uns 3 o 4 metres de fondària, per 1,5 metres d'ample i 1,5 metres d'alt. Sobre el marge, damunt dels forns, s'obra una cavitat quadrada o calaix d'uns 3 metres de costat i de fondo .

Els forns de rajoleria

La majoria de les rajoleries eren de caràcter familiar. Els rajolers, primer havien d’arrencar l’argila de l’argiler més proper.

Recollint l'argila

Després la porten fins on preparaven l'argila, que podia ser en carretó si era a prop, o amb carro si era mes lluny. A prop don es fan les rajoles, sempre hi havia un pou. Allà la picaven ben fina i procuraven que no s’hi barregés cap granet de pedra. Després acostaven una semal o aportadora d’aigua i amb les galledes la tiraven damunt l’argila. Seguidament l’anaven trepitjant amb els peus, fins que quedava una pasta a punt per fer els rajols.

Pastan l'argila

Un cop l’argila estava prou pastosa, es traslladava amb un carretó de fusta a sota d’un gran cobert, amb el terra ben pla. Allá, amb l’argila que havien pastat, omplien un motlle de fusta de la mida i forma del rajol que desitjaven fabricar, i amb la mà la pitjaven ben fort fins que quedava ben ple. Amb la mà estesa i molla, afinaven el rajol traient tot el fang que sobrava.

Motlles per fer rajols

Motlles n’hi havia amb capacitat per fer dos o quatre rajols a la vegada, les mides més habituals eren d’uns vint-i-vuit centímetres de llarg, per catorze d’ample i quatre i mig de gruix. Un cop els rajols eren fets, s’aixecava el motlle i es deixaven assecar. Quan estaven secs per sobre, els col·locaven de cantó en files molt llargues perquè s’acabessin d’assecar de l’altre costat.

A continuació, la feina era posar els rajols al forn, feina a la qual se l’anomenava “enfornar”. Aquest procés era molt delicat, ja que els rajols s’havien de col·locar de forma que el foc pogués passar pel mig de tots, des dels de més a baix fins als de dalt de tot. D’aquesta manera els rajols podien quedar ben cuits, a unes temperatures d’entre els 750º i els 1000º.

Els rajols que sempre es trobaven més a prop del foc quedaven de color blau i eren forts com el vidre, mentre que els que estaven a dalt de tot, no quedaven prou cuits. Un cop la fornada era cuita, es deixava refredar uns dies dintre del mateix forn.

Quan els rajols eren freds es treien del forn i es col·locaven fent-ne pilons. Tot seguit, s’anava per preparar més rajols per fer una altra cuita.

La llenya que feien servir per fer escalfar el forn i per coure els rajols, la constituïen tota classe d’arbusts: brucs, gatoses, argelagues, estepes i ginestes, de tots els quals se’n feien feixines.

Feixine

Les feixines s’acostumaven a fer en els mesos d’hivern, època en què es netejaven els boscos i de tot el que tallaven en feien feixines, lligades ben fortes amb tanys tendres d’alzina, de marfull, ginestes i vímets.

Una vegada les feixines eren ben seques, es portaven fins al forn, per coure els rajols.

Per cada cuita necessitaven unes 1.000 feixines, que cremaven del dilluns al matí fins al dimecres a la tarda. El primer dia feien el foc a poc a poc, per anar escalfant els rajols i prevenir que es partissin, i continuaven fent el foc cada vegada més fort. Era molt important que no s’apagués i per això es feien torns per anar-lo vigilant.

Quan arribaven el dimecres a la tarda, apagaven el foc i empastaven l’entrada i la sortida de fums amb fang per mantenir l’escalfor interior, i deixaven que es refredés lentament i els rajols s’acabessin de coure. Passats uns quatre dies, començaven a desenfornar, a poc a poc, perquè els rajols encara cremaven.

Els rajols es venien i es compraven per “mans”, cada mà eren cinc rajols. Per tant, si volies mil rajols, demanaves dues-centes mans. De cada rajol se’n pagava de trenta-cinc a quaranta cèntims de pesseta.

L’arrendament del forn es pagava amb rajols. De cada fornada de 20.000 rajols, un deu per cent (per tant uns 2.000) eren per al propietari.