Els Ponç de Can Ponç, foren
distingits al s. XVI per l'abat de Montserrat, en conferir-los el càrrec de
Batlles de sac.
Es possible que aquesta relació sigui la causa de l'homenatge a
la Mare de Déu de Montserrat i al seu monestir en la font de Can Ponç (que es a
pocs metres de la casa).
Descripció
Element rectangular adherit al
mur. Dues pilastres amb capitell sostenen una llinda amb cornisa i al damunt
decoració amb volutes.
Al centre un escut oval amb les quatre barres i un
cercle a cada costat: en el de la dreta hi ha la data inscrita (1930) i en el
de l'esquerra, les lletres "FI".
Font de Montserrat
El parament central està format per
carreus de 20 x 45 cm. El centre està decorat per un plafó de rajola de Valencia
de 1 x 0,60m amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat amb el fill a la
falda i la bola a la mà, sobre un altar i envoltada d'escolanets.
Al fons, les
muntanyes de Montserrat i la imatge del monestir. La
inscripció de la rajola diu: "NTRA. SRA. DE MONTSERRAT".
La Rajoleria, està situada
sobre un serradet, a curta distància de la gran bassa que abasteix d'aigua el
poble. Segurament es de finals del segle XVIII.
Pel dir de la gent, serví per
construir la casa de Can Pons. Malgrat que és en ruïnes, es conserva força bé.
encara, n'és visible la paret frontal i les dues boques.
Cada boca dóna entrada
a una cambra fosca d'uns 3 o 4 metres de fondària, per 1,5 metres d'ample i 1,5
metres d'alt. Sobre el marge, damunt dels forns, s'obra una cavitat quadrada o
calaix d'uns 3 metres de costat i de fondo .
Els
forns de rajoleria
La
majoria de les rajoleries eren de caràcter familiar. Els rajolers,
primer havien d’arrencar l’argila de l’argiler més proper.
Recollint l'argila
Després
la porten fins on preparaven l'argila, que podia ser en carretó si
era a prop, o amb carro si era mes lluny. A prop don es fan les
rajoles, sempre hi havia un pou. Allà la picaven ben fina i
procuraven que no s’hi barregés cap granet de pedra. Després
acostaven una semal o aportadora d’aigua i amb les galledes la
tiraven damunt l’argila. Seguidament l’anaven trepitjant amb els
peus, fins que quedava una pasta a punt per fer els rajols.
Pastan l'argila
Un
cop l’argila estava prou pastosa, es traslladava amb un carretó de
fusta a sota d’un gran cobert, amb el terra ben pla. Allá, amb l’argila que havien pastat, omplien un motlle de fusta de la mida i
forma del rajol que desitjaven fabricar, i amb la mà la pitjaven ben
fort fins que quedava ben ple. Amb la mà estesa i molla, afinaven el
rajol traient tot el fang que sobrava.
Motlles per fer rajols
Motlles
n’hi havia amb capacitat per fer dos o quatre rajols a la vegada,
les mides més habituals eren d’uns vint-i-vuit centímetres de
llarg, per catorze d’ample i quatre i mig de gruix. Un cop els
rajols eren fets, s’aixecava el motlle i es deixaven assecar. Quan
estaven secs per sobre, els col·locaven de cantó en files molt
llargues perquè s’acabessin d’assecar de l’altre costat.
A
continuació, la feina era posar els rajols al forn, feina a la qual
se l’anomenava “enfornar”. Aquest procés era molt delicat, ja
que els rajols s’havien de col·locar de forma que el foc pogués
passar pel mig de tots, des dels de més a baix fins als de dalt de
tot. D’aquesta manera els rajols podien quedar ben cuits, a unes
temperatures d’entre els 750º i els 1000º.
Els
rajols que sempre es trobaven més a prop del foc quedaven de color
blau i eren forts com el vidre, mentre que els que estaven a dalt de
tot, no quedaven prou cuits. Un cop la fornada era cuita, es deixava
refredar uns dies dintre del mateix forn.
Quan
els rajols eren freds es treien del forn i es col·locaven fent-ne
pilons. Tot seguit, s’anava per preparar més rajols per fer una
altra cuita.
La
llenya que feien servir per fer escalfar el forn i per coure els
rajols, la constituïen tota classe d’arbusts: brucs, gatoses,
argelagues, estepes i ginestes, de tots els quals se’n feien
feixines.
Feixine
Les
feixines s’acostumaven a fer en els mesos d’hivern, època en què
es netejaven els boscos i de tot el que tallaven en feien feixines,
lligades ben fortes amb tanys tendres d’alzina, de marfull,
ginestes i vímets.
Una
vegada les feixines eren ben seques, es portaven fins al forn, per
coure els rajols.
Per
cada cuita necessitaven unes 1.000 feixines, que cremaven del dilluns
al matí fins al dimecres a la tarda. El primer dia feien el foc a
poc a poc, per anar escalfant els rajols i prevenir que es partissin,
i continuaven fent el foc cada vegada més fort. Era molt important
que no s’apagués i per això es feien torns per anar-lo vigilant.
Quan
arribaven el dimecres a la tarda, apagaven el foc i empastaven
l’entrada i la sortida de fums amb fang per mantenir l’escalfor
interior, i deixaven que es refredés lentament i els rajols
s’acabessin de coure. Passats uns quatre dies, començaven a
desenfornar, a poc a poc, perquè els rajols encara cremaven.
Els
rajols es venien i es compraven per “mans”, cada mà eren cinc
rajols. Per tant, si volies mil rajols, demanaves dues-centes mans.
De cada rajol se’n pagava de trenta-cinc a quaranta cèntims de
pesseta.
L’arrendament
del forn es pagava amb rajols. De cada fornada de 20.000 rajols, un
deu per cent (per tant uns 2.000) eren per al propietari.
La parròquia de St. Joan de
Campins surt ja documentada el 1231. Anteriorment a la reforma de 1895 hi ha
constància d'altres reformes com són per exemple l'11 de febrer del 1313, l'11
d'octubre del 1379 es repararen les teulades i les portes. És un temple d'origen romànic, però ha estat molt
modificat en el decurs dels segles XVI, XVII i XIX. D'aquella estructura
original, encara conserva la base del campanar i l'antiga porta d'entrada, d'arc
de mig punt i emmarcada amb grans d'ovelles.
Església de Sant Joan
Antiga porta d'entrada
Descripció:
És un temple on es poden observar diferents
elements arquitectònics medievals ( probablement del segle XII). Té una sola
nau. Orientada cap a ponent des de les reformes dutes a terme l'any 1895. La
volta és de mig canó. A la base, junt al cor, es veu un arc que degué ser
l'entrada al presbiteri.
Pica d'inmersió romàmica
L'altar major fou traslladat a finals del segle
XIX i col·locat en el costat oposat .
El presbiteri actual està constituït
per un petit tram que serveix d'unió amb la resta de la volta. L'altar estava
format per una gran pedra de granit, i feia de peu una pica baptismal
d'immersió romànica que ara està ubicada al pati de la rectoria .
El campanar és d'un sol cos, té tres
buits per a les campanes i un bessó;tots de mig punt. Coronat per merles de
tipus català i una piràmide octogonal, actual. La torre és quadrada i, sens
dubte, medieval, molt senzilla.
Les capelles a dreta i a esquerra, hi
ha quatre capelles,en parell de dues. Les dues, una a cada costat, més properes
al presbiteri actual, són del segle XVI. Les voltes són estrellades, amb un
simple entaulament de dos arcs que es recolzen sobre pilastres a la part
interior i sobre mènsules a la part exterior. Només a la dreta, té una clau en
el sostre amb l'anagrama IHS. A l'entrada del temple, al costat de la part alta
del cor, a l'esquerra, es troba una altra capella. Té una volta de tres trans,
de llumetes, damunt una senzilla cornisa. És moderna, actual. Aquesta mateixa
capella, es troba actualment, la pica baptismal. El peu sembla del segle XVI.
La traça és del mateix estil, potser és més modern. Té esculpit a l'escut del
poble.
A uns metres més amunt de Sant Guillem, es troba la creu de Sant Guillem o creu de la missió.
Es d'estil modernista."Sembla que fou realitzada per admiradors de l' estètica de Gaudí ".
Segons un document referent a la Santa Missió de Campins de l'any 1929 conservat a l'arxiu parroquial, la creu va ser construïda per commemorar la celebració de la Santa Missió a la localitat.
Va ser construïda en una peça de terra d'uns 100 m/2, cedida per a la ocasió per Vicenç Planas. El document original a dalt esmentat es amb data de 31 de març de 1930.
Mossèn Celestí Castany li va encarregar el projecte a Josep Fernández Casals, i fou executada pel mestre d'obres Josep Sivina de Sant Celoni, amb el treball de forja del manyà Josep Planas.
Creu
Va ser beneïda el 27 de gener de 1929 pel canonge Gaspar Vilarrubias, davant la presència de nombroses autoritats, tal com els missioners del Sagrat Cor de María, un nombrós de representants de l'Ateneu de Sant Celoni, representants eclesiàstics de Fogás i Mosqueroles y els senyors Damià Mateu, Trinchet, Galobart, general Gomez, Vendrell, Pons i altres distingides personalitats ( Font: Diari de Barcelona any 1929 / Patrimonicultural.diba.cat ).
La descripció en diu ; estructura de base circular de pedra mig desbastada, la qual suporta 8 contraforts que acaben de manera fusiforme.
Aquest cos superior té 8 elements de pedra, dels quals els 4 de dalt sostenen a mode de mènsules, els extrems del ferro forjat que surt dels peus de la creu, la qual corona el conjunt.
Aquesta té decoracions amb claus i cintes sinuoses de forja. Tres plaques clavades a la pedra diuen:
" FUE BENDECIDA EN RECUERDO DE LA MISION DE CAMPINS EL 27 DE ENERO DE 1929, l'altra resa així: "RECUERDO DE LA SANTA MISION PREDICADA EN SAN JUAN DE CAMPINS 1944" i "RECUERDO DE LA SANTA MISION DE CAMPINS 1957 “.
Frederic Soler i Hubert,
conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra, tot i que també, va emprar els
de Jaume Giralt, Simón Oller, o Miguel Fernández de Soto . Va néixer a una casa
modesta al carrer Cremat Gran de Barcelona, el 9 d'octubre de 1839 .
Quan només té 9 anys, queda
orfe de pare i mare, i és adoptat per l’oncle matern, Carles Hubert , que té
una rellotgeria al carrer Escudillers.
Als 14 anys, entrà, a una
rellotgeria com aprenent, i finalment va exercir la professió de rellotger. sen
propietari d'una botiga del carrer d'escudillers, que va regentar fins el 1880.
va ser durant molts anys un centre de reunió de literats i artistes, els més
populars de Catalunya .
La primera obra de Pitarra
estrenada en un escenari, va ser L'esquella de la Torratxa, el 24 de febrer de
1864, al teatre Odeon, de la ciutat comtal, i es van iniciar les
representacions teatrals en català.
El 1865, es va traslladar al
teatre Romea, on va crear una companyia especialitzada en obres en català: la
Secció Catalana. Gràcies a l'èxit de les seves obres, Soler va acabar sent
empresari i director artístic d'aquest teatre.
L'any 1866, va estrenar en
el Teatre Odeón, el drama, Les joies de la Roser, la qual va tenir un
espectacular èxit i es va representar durant més de mig sègle.
Soler, també va practicar la
poesia. Va guanyar en tres ocasions els Jocs Florals i el 1875 i va ser
investit com a Mestre en Gai saber.
En tots aquests anys
l'activitat de Frederic Soler, es extraordinària, i es per això que, l'any
1880, adquireix un mas, a la població de Cervelló com a segona residencia .
Els anys passen i els èxits de soler continuen . El
1882 va ser l'encarregat de presidir els Jocs Florals.
Es, aquest mateix any, que
Frederic Soler, compra una altre casa, al poble de Campins; Can Collell, i
construí el que seria, el seu habitatge .
Can Pitarra, està adossat a
la cara de migdia de la masoveria . A la casa es van fer diferents ampliacions,
amb un estil similar a la casa original; només, la façana té un estil colonial,
amb les columnes i el porxo .
En el frontis de l'edifici,
al primer pis, hi han dos marcs de rajoles blanques, amb lletres blaves .
Al primer marc diu , Aquesta
casa, coneguda per Mas Collell, fou
comprada per en frederic Soler Hubert ,Serafí Pitarra, el dia 21d'abril del
1886 . A l'altre diu que; pertanyent
aquest Mas a la seva filla Blanca Soler de les Cases, s'hi calà foc el dia 25
de setembre de 1907, i el feren reedificar ella i són marit Carles serra clara,
l'any 1908, en què s'hi col·locà el bust del seu inoblidable pare per honrà sa
memòria .
En l'actualitat, la propietat
és de la família Tohà , la qual li va arribar através de la mestressa de serafí
Pitarra .
Serafí Pitarra, Mor el 4 de
juliol de 1895. Tenia només 56 anys.
A les portes del Montseny, el poble de Campins venera el sant des de temps immemorial. L’ermita de Sant Guillem, documentada
per primer cop el 1581, mostra
signes d’una construcció anterior, probablement del segle XV o abans.
Segons
el rector de Campins, en l'elenc de 1921, l'ermita de Sant Guillem, tenia un
retaule barroc amb la imatge del titular de fusta; una pica d'aigua beneïda i
dues imatges petites de Sant Guillem, una de les quals, és un relicari.
Les seves
característiques arquitectòniques
Ermita rectangular de quatre trams. El del presbiteri es cobreix amb volta de canó, pot ser
del segle XV.
Els altres tres trams són de volta d'aresta.
Hi ha dos ulls de bou oberts en els trams segon i tercer.
Té un
petit campanaret d'espadanya, amb un sól buit de mig punt, per a la campana.
També un cor amb balustráda de fusta mol senzill.
Les dimensions de l’edifici, la masoveria annexa i les
terres de conreu que l’envolten confirmen la gran importància històrica que l’ermita tingué en el passat.
L’Aplec
i la Fira
Fins al segle XIX, s’hi celebrava una gran fira ramadera, especialment de
cavalls, que era referent al Vallès i el sud de França. Tot i la seva
desaparició entre 1860 i 1892, l’any 1926,
el rector de Campins, amb el batlle i la comunitat, decidiren recuperar l’esperit de la celebració
amb un nou Aplec. Aquest se celebra cada
segon diumenge de maig, en lloc del 28, per garantir la màxima
solemnitat i participació.
La troballa providencial del 1921
Durant anys, la identitat exacta del sant venerat a
Campins fou un misteri. Però el 2 de
juliol de 1921, una troballa canviaria la història: el jove Francisco
Vandrell Pons, hereu de Can Pons, lliurà al rector un conjunt de documents
antics, entre ells la “Vida i miracles
de Sant Guillem”, datada del 1751. Aquest manuscrit, originàriament
conservat a la biblioteca del convent de Santa Caterina de Barcelona, fou
decisiu per identificar el Sant de l’ermita com el Guillem de Gellone, el noble que esdevingué monjo.
Miracles i protecció
Entre els prodigis
atribuïts al sant, trobem relats com el d’un nen que caminà sobre
l’aigua per salvar-se d’ofegar-se, la resurrecció
d’un home mort, o la recuperació d’una relíquia robada de la Vera Creu. També destaca la seva protecció
sobre Campins durant una epidèmia de
grip a principis del segle XX, on no es registrà cap mort malgrat que
moltes famílies foren afectades.
Iconografia i simbolisme
A l’altar de l’ermita s’hi pot veure Sant Guillem vestit amb l’hàbit benedictí,
amb un bastó de pastor i una mitra als peus, símbol del seu rebuig
als honors per seguir una vida de servei i espiritualitat. És la imatge d’un sant proper i protector, guia
espiritual del poble de Campins.
Avui, l’ermita de Sant Guillem
no és només una joia patrimonial, sinó també un refugi d’esperança, memòria i
identitat col·lectiva. Visitar-la és fer un viatge a través de la fe, la història i l’ànima d’un
poble que encara conserva viva la flama de la seva devoció.
A principis del segle XX,
funcionava a Campins la primera fàbrica de ciment natural de l’Estat espanyol.
Façana dels forn del ciment
Els forns van ser mol
importants, peró, des de fa més de mig segle es troben abandonats.
Segons,un inventari de l’any
1896,del notari de Sant Celoni, el 7 de juliol de 1878, varis propietaris de
Campins, entre d’altres Josefa Perepoch, van cedir a don Josép Santiagosa i
altres persones, el dret d’explotació i aprofitament de les canteres pròpies,
per a la fabricació de ciment i d’altres materials de construcció.
L’explotació del ciment la
va portar a càrrec la societat, BROSSA i COMPANYIA; i l’immoble tenia un valor
de duesmil pessetes.
- El transport del ciment -
El transport del ciment de Campins cap a Sant Celoni
era difícil. En principi, el ciment era transportat en carros que es baixaven
pel torrent.
L’any 1885, l'Ajuntament de
Campins, denúncia l’empresa del ciment perquè, el camí de Campins a Sant Celoni
és intransitable a causa de la fabricació i transport del ciment. Es procedeix
al tancament de la cantera fins que es solucionen els problemes; quedant
cinquanta famílias sen se feina; ( segons els documents consultats ).
Posteriorment, la societat s’ofereix a pagar
les expropiacions i a iniciar els treballs de rectificació i millora del vell
camí; fins que els dos ajuntaments
rebin les subvencions de la Diputació, destinades a aquest projecte i la
societat, pugui recuperar els diners invertits.
La Campinense any 1908 - arxiu Tohà -
El primer tram que van fer va ser el que anava
de Sant Celoni fins a les canteres, peró, les obres restants s’eternitzaven i
la Ajuntament es va sentir enganyat i prengué accions.
Finalment, al 1886 se signa
un acord entre la Ajuntament de Campins i la societat que explotava les
canteres, quedant tancats els conflictes entre les dues parts.
Representació gràfica de les vies
El 31 de juliol de 1919, el senyor Joaquim
Molins Figueres, director de la societat,"Auxiliar de la
Construcció", va construir un pont, per a la instalació de les vies que portarien el
ciment de cal Rei a Sant Celoni.
Les vagonetes anaven
arrossegades per matxos. Baixaven carregades de ciment i tornaven amb carbó
mineral.
En total, hi treballaven de
12 a 15 homes.
En un dia es feien tres
viatges que representaven una producció de 25 a 30 tones dia.
La companyia “LA CAMPINENSE“,
deixa de produir ciment a les canteres de Campins sobre els anys 1915 – 1916; i
decideix el traspàs de l’empresa.
Més tard, el 28 de desenbre
de 1916, davant notari, s’atorga l’escriptura corresponent, a la creació de la
companyia, “L'AUXILIAR, DE LA CONSTRUCCIÓ“.
S’arriba a l’acord de
nomenar president al Sr. Joaquin
Sociats, i vocals als Senyors, Suqué i Jurnet.
Fins que la societat va
agafar Barcelona com a seu social, al començar l'any 1920, les reunions d’empresa se celebraven a la ciutat de Reus;
on estava ubicada.
Un mes després, el 27 de
gener de 1917, es celebra un consell d’empresa, i en aquest, el president va
exposar que constituïa "una bona oportunitat per ejercí la indústria de
fabricació de ciment", l’adquirir les canteres, forns, terrenys i
maquinària de la societat en liquidació "LA CAMPINENSE", per un preu
de 50.000 pessetes, les quals radicaven a Sant Celoni, Sant Julià de Ramis,
Campins i Girona.
En l’any 1928, el Sr. Molins funda l’empresa,
"Ciments MOLINS s a, i l’any 1931, la junta directiva de "LA AUXILIAR
DE LA CONSTRUCCIÓ", aprova que es venguin els béns últimament esmentats,
amb la qual cosa, queda tancada, l’etapa productiva de ciment, a les localitats
de Campins i Sant Celoni.
- PROCÉS D’OBTENCIÓ DEL CIMENT -
A la pedréra, es posava
dinamita per treure la pedra per coure.
El material bo era de color
gris verdós i el material dolent era de color blanc.
El material bo es portava
amb les vagonetes fins a la boca superior dels forns; es descarregavan dins el
forn, encara que també es feien capes intercalades de carbó mineral i pedra ;
la quantitat de pedra sempre era superior a la de carbó; encara que nó en sabem la quantitat exacta.
Els forns, funcionaven contínuament i s’anaven
buidant a poc a poc, i es tornaven a omplir, de manera que sempre estaven al
nivell màxim.
Procés d'obtenció del ciment
Encara que els forns sempre
cremaven a un nivell màxim, la cocció només afectava les capes més baixes de la
pedra.
A la part baixa dels forns,
per on es buidaven, es controlava l’estat del material, i es feia la descàrrega
del forn, en petites quantitats fins trobar el material nó cuit.
El material que havia acabat
el procés de cocció era carregat a les vagonetes, i transportat fins al molí.
Un cop mòlt, s’envasava en sacs de jute i es venia " in situ " o s’enviava
per ferrocarril al seu destí.
- Videos -
El Ciment de Campins - pat. 1
El Ciment de Campins - pat. 2
Mes informació a Monografies del Montseny 17,
28, i 30.
La nissaga familiar Pons, és
una de les mes antigues i sens dubte la mes important de la historia del poble.
Les primeres referències
escrites, les tenim en un pergamí del any 1208, on s’esmenta el Mas i els seus
propietaris.
Joan i la seva muller Emersenda, el seu fill
Ramon, casat amb Almanda i el seu hereu Bernat.
El primer fogatge del que
disposem, es de 1360 (segle XIV), temps en que les guerres i la pesta, varen
fer estralls.
L'any 1409, Fra Marc de
Vilalba, abat del monestir de Santa Maria de Montserrat, atorga a favor de
Guillem Ponç, fill de Bernat Ponç, home propi, i afocat al mas Ponç, del terme
de Sant Joan de Campins, fent-lo lliure i franc, de tot domini del monestir.
havent rebut d'ell per la remença de 2 florins d'or d'Aragó .
Mes tard, El 13 de març de
1510, Can pons, va ser atorgada per Fra Pere de Burgos, en representació de Fra
de Cisneros, abat del monestir de Santa Maria de Montserrat, a favor de
Francesc Ponç.
Amb la casa també es van
adquirir, nombroses terres de la vila de Campins.
A partir del segle XVI,
ja apareix com la casa mes important; el primer cap de família censat, fou
Bartomeu.
Durant la segona meitat del
segle XVII, visqué Pau, que arribà, a ser Batlle i Ciutadà Honrat de Barcelona.
Carta precaria any 1510
A finals del segle XVIII, s’engrandeix la
Masia, tant la dels amos, com la dels masovers, formant l’estructura que veiem
avui.
En el 1868, es produí un
altre reforma. Hi vivien 13 ó 14 persones, entre família, criats, mossos,
forner i fuster.
Teresa Pons i Puig, heretà
la finca, i es casà amb Francesc; el seu fill Francesc Vandrell, va ser el
darrer que habitaria la casa pairal i
patiria la seva decadència.
Acta de Guarda Particular
La propietat era tant grán, i les finques tant nombroses, que els va caldre contractar guardes particulars.
Al esclatar la guerra civil,
Francesc Vandrell, va ser detingut i
portat a Barcelona.
El Mas, es convertí, en
quartell general, i hospital de la columna internacional.
Posteriorment estigueren
allotjats, refugiats de Velez, Màlaga, que van acabar de deteriorar la casa.
Francesc deixa hereus als seus fills menors d’edat. Per
aquest motiu va crear un consell familiar.
Finalment, la vídua Rosa, tingué que vendre la finca.
El lloc de Campins és esmentat com la
vila Campinos el 878 en el privilegi de concessió de propietats del rei Lluís
el Tartamut al bisbe Frodoí de Barcelona. En aquells anys consta que ja havia
repoblat i restaurat el lloc un prevere anomenat Otolguer. La parròquia de Sant
Joan de Campins surt documentada el 1231.
El terme de Campins constituïa una quadra civil, que es trobava dintre la
demarcació de l’antic castell de Montclús, però que era sota el domini dels
senyors de la casa de Palau o de Sant Cebrià de Palau, ara coneguda pel castell
de Fluvià, del terme de Sant Esteve de Palautordera. La família Palau, succeïda
pels Torrelles i més tard pels Fluvià, tenia la quadra en propietat.
Reconeixia, però, l’alt domini i una certa subjecció al terme de Montclús,
successor dels antics castells de les Agudes i de Miravalls.
Els documents antics parlen sovint de la
casa de Campins, que hom sol identificar amb la casa de Palau; això fa dubtar
si existí un antic casal nobiliari a Campins o bé si la casa de Palau o castell
de Fluvià abans esmentat es considerava jurídicament com a part integrant de la
quadra de Campins. La parròquia de Sant Joan de Campins i la seva quadra
comprenia també alguns masos de l’antiga parròquia de Sant Martí de Pertegàs.
